Alexandre Plana: «Novetats: estrena de Voces de gesta, tragedia en tres jornades de don Ramon del Valle-Inclan».
Por Mª
Fernanda Sánchez-Colomer (Taller
d'Investigacions Valleinclanianes)
El estreno de Voces de gesta tuvo lugar
en el barcelonés teatro Novedades, el 18 de junio de 1911, a
cargo de la compañía Guerrero-Mendoza. Valle-Inclán, quien
asistió al estreno, había iniciado sus contactos con María
Guerrero y Fernando Díaz de Mendoza en 1903; en 1910, el
escritor se incorpora con su mujer, la actriz Josefina
Blanco, a la gira de la compañía por América, pero estas
relaciones se rompen de forma nada amigable en 1912, después
del estreno madrileño de La Marquesa Rosalinda. En la
representación de Voces de gesta los papeles
protagonistas correspondieron a María Guerrero (Ginebra) y a
Díaz de Mendoza (rey Arquino, que luego se convertiría
definitivamente en rey Carlino). Josefina Blanco tenía un
breve pero importante papel en la obra, el de Garín, hijo de
Ginebra.
En la recepción de Voces de gesta sobresalen dos aspectos fundamentales: por un lado, el éxito de crítica, refrendado desde prácticamente todos los diaros; por otro, la polémica ideológica suscitada por el periódico tradicionalista El Correo Catalán, desde cuyas páginas se ejercerá una crónica exhaustiva, y a menudo propagandística y tendenciosa, del paso de Valle-Inclán por Barcelona. La manipulación del estreno por parte del periódico tradicionalista será contestada por dos diarios situados en el otro extremo ideológico, El Progreso y El Poble Català. De todas formas, este último diario se jactará de conocer y apreciar al escritor mucho más profundamente que El Correo Catalán, y ello se pondrá de manifiesto en la extensa crónica dedicada al estreno por parte de Alexandre Plana. La reseña de este crítico se publicará en la página 3 de El Poble Català con fecha de 26 de junio de 1911.
Esta crítica es, sin duda, la mejor entre todas las publicadas en la prensa barcelonesa, así como también la más extensa y una de las más elogiosas. Destacan en ella, sobre todo, las observaciones relativas al estilo de Voces de gesta. Aunque todas las reseñas del estreno comentan enfáticamente la lengua literaria de la obra, la mayoría de ellas se limitan a resaltar su originalidad. En cambio, Alexandre Plana ofrece las claves interpretativas del experimento lingüístico llevado a término por Valle-Inclán en su tragedia: en primer lugar, la voluntad de recuperar la entraña de la lengua castellana a través de una elaboración estilística que no traicione su espíritu primigenio; en segundo lugar, el rechazo de los autores del Siglo de Oro como modelos estilísticos y la reivindación de los escritores anteriores a los Reyes Católicos. En este sentido, resulta particularmente acertado el contraste que establece Plana entre la "frescor de llenguatge" valleinclaniana y "l'encartronament de frases fetes y floridures retóriques estil Zorrilla" tan habituales en el teatro en verso coetáneo. Asimismo, es impecable la comparación que realiza el crítico entre Voces de gesta y una obra contemporánea en cierto modo afín, En Flandes se ha puesto el sol, de Eduardo Marquina: si en esta última obra, dirá Plana, dominan el efectismo y "la pompa de l'imatge més que la noblesa de la paraula sobria y justa", en Voces de gesta Valle-Inclán se aleja de "Calderón y Lope de Vega pera atansarse a La Celestina, gloria del teatre castellá y al pur llenguatge lleugerament arcaic de Jorge Manrique, de Joan de Mena". Finalmente, resultan también especialmente rigurosas las observaciones del crítico referidas al recitado de los actores.
A continuación se
transcribe completa la reseña de Alexandre Plana. He
corregido un par de errores de concordancia, pero he
respetado la ortografía de la época.
«Novetats: Estrena de Voces de gesta, tragedia en tres jornades de don Ramon del Valle Inclan».
L'obra literaria de don Ramon del Valle Inclán es, en tot, extraordinaria com la seva figura esprimatxada, com la seva mánega esquerra sense bras, com els vidres rodons de ses ulleres, d'una armadura quevedesca que sols ell porta, vidres que fan més desorientador l'esguard penetrant de sos ulls a voltes inquiets i a voltes immóvils. La seva tragedia Voces de gesta no podia agradar, igual que sa figura, al públic del Novetats, que per alguna cos es "públic de moda". Cada vegada que al caure la cortina, els mormolls de la nostra burgesia ofegaven els aplaudiments de tres dotzenes d'entusiastes, la meva admiració creixia pel poeta que aixeca la seva obra contra tots els vents de l'inactualitat y, en els nostres temps de crítica, fentse paladí de les glories velles, renova una llengua. En Valle Inclán ha creat una prosa de sobria noblesa pera dirnos totes les decadencies y totes les plenituts sensuals, y després, amb Cuento de Abril y Voces de gesta, sembla comensar un intent de reconstrucció espiritual de la oblidada Edat Mitjana y se'ns mostra poeta d'una potencia expressiva tan pura que pera trobarli semblant cal recular fins el Sigle d'or de la dramática castellana.
Al cor del mont Araal, la jova pastora Ginebra escolta, mentres fila, les paraules de l'avi Tibaldo, de barbes blanques, "de ulls color d'esmeragda", paraules plenes de entusiasme y veneració per llur bon rei Arquino que va per la serra en guerra continua amb el rei barbre. Es l'auba d'un món nou, auba roja que fa estremir les vides senzilles. Es la guerra que cal de violencies pera sostenirse. El rei Arquino, el bon rei que dictava les lleis y a l'ombra d'un roure s'aconsellava dels qui amb la memoria arribaven més lluny en les tradicions del reialme, ara va per les montanyes, retut per l'enemic, sense poder mai aplegar els homes de sa "mesnada", ni poder fer repós en lloc. Les seves colles de vasalls, de pastors miserables, són impotents contra el núvol de soldats del rei enemic. Peró tot el seu poble sofreix amb ell d'aquesta lluita. Els soldats barbres s'enduen les cullites y els remats, deixen en cada donzella o dona que troben el record de la llur fortor de mascle y crudeltat de primitius; roben els cálzers de les iglesies pera béurehi y els seus corns de guerra són sempre l'anunci de malestats i dolors. La pastora Ginebra no els ha vist mai, peró sent contra d'ells l'odi de rassa. Quan el pastor Oliveros li parla d'amors ella el repta, perqué no poden folgar els vasalls quan el rei es com un dolorós pelegrí que no reposa. Apareix el rei Arquino que diu al Senyor una pregaria de rencunia y de llágrimes, y quan la pastora, al reconéixel, li ofereix son brenar ja sonen a prop el corns dels soldats barbres y entre'l brancatge's veuen lluir les llanses. Y mentres Oliveros acondueix a son rei per un viarany que sols dels pastors es conegut, Ginebra's resisteix a dir als enemics per ont ha seguit el que persegueixen, y quan l'abraonen pera jugarse les seves primicies als daus, un crit de ¡llops! ¡llops! que l'enfosqueix la gola, diu tota la desesperació dels seus instints.
La segona jornada de la tragedia comensa deu anys després. En una cabanya de pastors, vora el foc de la llar, la pastora Ginebra, entre'ls planys dels altres, diu el seu plany, recordant aquell dia en que un capitá barbre, després de forsarla, la deixá cega. El fill de la violencia, Garín, ha begut del pit de sa mare l'odi a l'invasor y no tenint prou anys pera seguir al rei Arquino, toca el tamborí pera aplegar els pastors de la serra. Un cant de fosca sonoritat, fa extremir de sobte a tots els que seuen vora el foc y el colguen amb cendres. Una pobra donzella esporuguida ve fugint d'una colla de soldats que la persegueixen, y altre cop se torba la pau d'aquell recó de montanya, altre cop Ginebra se trobará davant del seu forsador. El capitá vol reposarhi en la cabana dels pastors, y quan sos companys s'allunyen, beguent en un cálzer se li enceguen els sentits y fa beure a la pastora cega pera trasmétreli el foc del seu mateix desitg. Garín amb una dalla vol segar la testa del barbre, peró són massa febles els seus brassos y mor a les mans de ferro de son pare. Davant el dolor de la mare, el capitá, quan sap que'l que ha mort era fill seu, li llensa la seva copa y la seva espasa pera el camí que dú a l'altra vida; peró no s'ha apagat encara el seu desitg y sobre'l jas de pells, Ginebra, Judith trágica, li talla el cap amb la mateixa espasa que ella imagina rebuda de les mateixes mans del seu fill mort.
Deu anys més s'escolen fins la tercera jornada. La guerra s'ha fet encara més terrible; ja fa vint anys que'ls homes del pla no sembren y en la montanya les dones ploren pels morts y pel rei Arquino, el rei pelegrí y sense reialme, que lluita amb els darrers homes de sa "mesnada". Ginebra fa deu anys que'l cerca sense trobarlo mai; fa deu anys que va pels camins arrossegant la senalla ont porta la testa del capitá barbre, pera oferirla al rei com un present de venjansa. Quan els darrers pastors que havien deixat el floviol per la fona cauen en un encontre amb l'enemic, quan ja no resta més que un vell que cava una fossa pera els seus vuitanta anys, Ginebra troba al rei y li ofereix el crani del que va deixarla sense llum y després sense'l fill que li feia de guia. El rei llensa el crani en la fossa que'l seu darrer vassall obra en la terra y pren la má de la pastora cega pera durla pels viaranys de la montanya en un nou pelegrinatge fins a la mort. El temps ha pogut més que la venjansa; la testa del barbre s'ha anat consumint poc a poc fins deixar pelat y vuid el crani que sembla riure sinistrament de totes les passions dels homes. La venjansa ha sigut inútila, infeconda; el crani de l'enemic reposará en la mateixa fossa que pera ell ha cavat el darrer vassall del rei Arquino. Peró en el cor de la montanya, un mateix dolor agermana al rei y a la pastora cega. Simbolisen la Tradició y el Poble? La Tradició tindria les barbes blanques, seria una ombra vensuda; el Poble tindria les nines orfes de llum y l'ánima corcada per un sentiment d'odi. No crec que en Valle Inclán hagi volgut simbolisar res amb aquest final de la seva tragedia. Més aviat es tota la tragedia la que ens ofereix com un símbol, com una imatge de tota la vida d'un sigle, de tota l'ánima d'un poble que obrí els seus ulls d'infant sobre les runes del món antic y les cendres de la grandesa pagana.
Voces de gesta té la noble serenitat d'un cant homéric. Es la resurrecció en el nostre sigle XX de l'ánima dels sigles XI y XII, que ja creiem morta. Hi ha fragments d'aquesta tragedia que tenen la mateixa ingenua frescor de la primitiva poesia épica nascuda en terra castellana, y altres que fan la ilusió d'una troballa, d'un d'aquells cants de joglar y que s'han perdut perqué no foren mai posats en escriptura de pergamí ni en taules de roure, ni prosificats per un cronista com altres de les primeres manifestacions poétiques d'aquella época de primitivisme.
Si la primera forma de la poesia castellana tingué una expressió épica, popular, anónima, de formació semblanta a la primitiva poesia helénica, formació colectiva per esser tot el poble el qui cantava les seves gestes per boca de sos rapsodes o de sos joglars, la seva darrera forma mostra tendencia a ferse altre cop épica amb Las Hijas del Cid den Marquina -la seva obra millor-, y amb Voces de gesta den Valle Inclán, encara que la seva popularitat sigui avui dia gaire bé impossible. La poesia épica no s'adapta al nostre sigle. Així ho ha comprés en Marquina que amb sa obra darrera -En Flandes se ha puesto el sol- ha fet el salt del Poema del mío Cid a la pomposa recitació de la dramática del sigle XVII, posanthi més enginy que foc, més técnica que sentiment, o sigui, fent obra més al nivell del nostre temps que no pot sentir grans entusiasmes per la barroera simplicitat de fa nou sigles, sobre tot duent com dú a sobre'l pes d'un térbol sigle d'exaltació romántica.
Peró don Ramon del Valle Inclán se'n riu del temps com el crani del capitá barbre de la seva tragedia y sab que ell podrá més que'l temps y que el seu héroe -el Marqués de Bradomín, immortal com Don Juan- veurá barrejats en miserable insignificancia els cranis innombrables dels personatges de les innombrables comedies y noveles que més agraden avui als públics de moda.
Voces de gesta prova quina prodigiosa intensitat de tragedia pot extreures d'aquesta Edat Mitjana que en el sigle passat comensá a fixar l'atenció dels erudits y que en el nostre orienta l'atenció dels poetes. Y no es tasca planera la de donarnos l'espectacle -pera nosaltres nou- d'aquells homes que tenien muscles de ferro y ulls d'infants oberts a les visions com tenien oberta l'ánima al miracle y els instints inclinats a la ruda satisfacció de tots els desitjos. Les velles catedrals ens deien el moment posterior, el sigle XIII, peró els primers sigles de la formació de l'espiritualitat cristiana triomfanta amb expressions épiques dintre de cada poble nou, nascut de la disgregació de l'Imperi, havien sigut deformats per la poesia romántica, peró avui un italiá, D'Annunzio, renova la sava dels primers Misteris mitgevals escriguent en pura llengua francesa Le Martyre de Saint Sébastien, y en la literatura castellana en Marquina y en Valle Inclán, revelen el veritable esperit d'aquesta Edat Mitjana, font inagotable de poesia heroica.
Entre en Marquina y en Valle Inclán podria establirse un paralel semblant al que feu distingir en els comensos de la poesia castellana, el impuls popular, espontani, del "mester de joglaria" y l'altra tendencia erudita, moral, reflexiva y amb un fons didáctic del "mester de clerecia", la poesia anónima, la dels joglars, que davant del poble exaltaven la memoria dels fets llegendaris, y la poesia d'autors coneguts, generalment clergues, que no arribava fins al poble, sinó que era com esplai dels que podriem nomenar pre-humanistes, dels que mantenien viu el foc sagrat de la llengua llatina, poesia de vides de sants o d'exemplari moral pera'ls nobles. Encara que'ls dos poetes actuals són inactuals els dos en aquest aspecte (s'entén, el Marquina de Las Hijas del Cid o de Doña María la Brava, no ja el de En Flandes se ha puesto el sol); l'un vé a esser un joglar aristócrata y l'altre un poeta ben digne d'un nou mestratge de "clerecia", perqué dominen en l'un -en l'Eduard Marquina- l'imaginació sobre'l sentiment, la pompa de l'imatge més que la noblesa de la paraula sobria y justa, al revés de l'altre -den Valle Inclán- que fa bategar trossos de vida en el ritme sonor dels seus versos y amb sobrietat d'imatges, justesa de paraula, y absoluta ausencia de tot enginy de frase y de tot escepticisme s'allunya de Calderón y Lope de Vega pera atansarse a la Celestina, gloria del teatre castellá y al pur llenguatge lleugerament arcaic del marqués de Santillana, de Jorge Manrique, de Joan de Mena.
Don Ramón del Valle Inclán, home de modernitat, treballa en una forja nova la vella llengua castellana de quan era tan viva l'influencia de la llengua provensal en la lírica gallego-portuguesa, mare de la lírica castellana. D'aquesta depuració en resulta un estil personalíssim, una frescor de llenguatge que retorna els sentits embafegats de l'encartronament de frases fetes y floridures retóriques estil Zorrilla y de la barroera deformació que una colla d'escriptors que's diuen moderns han fet sofrir a la llengua contra totes les lleis de la filologia. Y l'obra ont se mostra amb més forsa de relleu aquesta labor ruda d'orfebre y de depurador es Voces de gesta, en la qual té cada paraula tanta plenitut, que'l vers sembla la corda tivanta d'un arc y fa que tot l'interés estigui a vegades en l'incomparable musicalitat d'aquest ritme que cobreix una impetuosa corrent interna de sentiment, de forsa de vida, de vibració continua. L'escalf passional de la tragedia pera tenir noblesa deu esser contingut per un enlairat sentiment, per una forsa que pot més que les forses humanes com el Fat en la tragedia grega, com l'idea de l'honor en el teatre clássic castellá. En Voces de gesta aquesta forsa que posa una noble lentitut en el moviment escénic dels personatges es el sentiment de respecte y d'entusiasme que en Valle Inclán ha arribat a sentir per estética per totes les glories vensudes pels homes o mortes pel temps y així com creá la més alta prosa pera vestir la psicologia sensual y devota, cínica y cavalleresca del seu Marqués de Bradomín, ara forja vells ritmes de serenitat clássica pera exaltar les velles Edats desaparegudes posanthi tota la seva ánima moderna, d'home que sent bullir en son cervell les idees del seu temps malgrat les seves barbes ascétiques. Per aixó hi ha una profunda ironia en l'esguard agut de sos ulls negres a través els vidres rodons de ses ulleres a la manera quevedesca.
La presentació de l'obra, admirable en el segon acte, no tant en els altres dos. Els actors, amb una caracterisació gairebé perfecta, donen a l'obra una interpretació deplorable per lo monótona, per la manca absoluta d'oportunitat en la manera de lligar o trencar els diálegs y les situacions. La senyora Guerrero es la única que recita amb certa naturalitat en els moments de calma, peró perdentla del tot en els moments més aguts de la tragedia. El senyor Díaz de Mendoza equivoca el seu paper de rei Arquino, fent semblar absurde tot el tercer acte. En cambi, el senyor Vargas, en el paper de Oliveros, y la senyora Blanco, en el de Garín, revelen compendre tot el sentit de senzillesa y d'energia que tenen les seves parts de recitat.
El Poble Català (26 de junio de 1911)