Según se desprende de los textos, Sagarra nos habla de dos Valles: el autor deslumbrante que subió al escenario del teatro Novedades en el día del estreno barcelonés de Voces de Gesta en 1911 [véase la crónica del estreno realizada por Alexandre Plana], un Valle que le dejó tan admirado como aturdido y que influyó en su propia dramaturgia. Y el Valle de 1919, guerrero y provocador que acababa de publicar La pipa de kif y trabajaba en sus esperpentos. Excepción hecha de Visión estelar de un momento de guerra, Valle lleva unos tres años «callado» editorialmente pero su fama no ha languidecido alimentada, precisamente, en corrillos de tertulia y Ateneo. Las dos imágenes del escritor gallego tienen en la mente de Sagarra un común denominador: la del eterno genio incomprendido. Leámoslo en Memòries de Josep Mª de Sagarra [edicions 62 «La Caixa», (MOLC, 59), Barcelona, 1981, pp. 152-153 y 317-318.]
[1911]Ara bé, la sensació d'aquell mes de juny, que seguí al descobriment de Rubén Darío i de don Joan Alcover, fou l'estrena, a Barcelona, per la companyia Guerrero-Mendoza, de l'obra Voces de Gesta, de don Ramón del Valle-Inclán. Ja he explicat el meu entendriment per alguns dels seus escrits; els versos de la nova tragèdia, llançats d'una manera volcànica pel pulmó de donya Maria Guerrero, ho superaven tot. I el que, naturalment, acabà de reduir-me fou la presencia del propi Valle-Inclán a l'escenari del Novetats.
Magríssim, amb el cap rapat i amb les negres i escandaloses barbotes; amb la cara mig de guineu mig d’apòstol del Greco, presidida per una mirada d'acer, dura i fins insolent, sota unes ulleres gairebé de farsa; i la seva americana negra, de capellà exòtic, amb una màniga buida i l’altra ocupada per un braç d'esquelet; i, sobretot, el contrast d'aquell groc biliós -el dels cadàvers de Valdés Leal- que tenyia la cera de la seva pell, amb la mutilada arrogància del seu bust, feien de don Ramón del Valle-Inclán un espectacle que, admetent que fos trucat, no deixava de ser fascinador.
Aquell cavaller raríssim era l'autor d'allò que acabava de desorientar i d'escandalitzar les distingides dames barcelonines. Elles estaven acostumades a aplaudir una donya María Guerrero servint-los les desgràcies vestides de la millor seda, i aquella nit s'havia presentat gairebé com fisiologia pura, patètica de dalt a baix, i recitant versos que, si no eren naturals blasfèmies, havien ofès les orelles de les senyores, per la insòlita xurriacada, tant de la forma com del concepte. Jo estava positivament entusiasmat amb el físic de don Ramón i amb el gran estirabot de la seva obra. Voces de Gesta era la mena de comèdia que jo hauria volgut escriure.
[1919]
Don Ramón del Valle-Inclán, quan s'havia passat sis hores seient al cafè Regina, dissertant sobre els endimoniats de Sanlúcar o sobre els fills naturals de don Porfirio Díaz, se n'anava a l'Ateneo seguit de dos o tres dels seus escolans més addictes. De vegades don Ramón no entrava a la cacharrería; es situava en un dels seients de l'ample corredor i continuava el tema del cafè amb una colla que se l'escoltaven bocabadats. Però si venia carregat amb bala, i tenia necessitat de dir follón, forajido o mal nacido a algun germanòfil que li sortís al pas, penetrava en el lloc de la conversa més escalfada i de seguida li feien rotllo. Don Ramón passava per un moment brillantíssim, estava treballant en els seus esperpentos i acabava d'escriure els poemes de la Pipa de Kif, que va llegir un vespre al saló d'actes, davant els qui se'l prenien de bona fe, i davant d'uns joves més o menys institucionistes que se les donaven de fins i es miraven Valle- lnclán com si fos un pallasso. Jo crec que la gent més ase i més obtusa es troba entre els intel·lectuals planxats i suficients, que es pensen que el món ha començat amb llur insignificança i amb la piga que els ha sortit al nas. Recordo que jo vaig sentir la lectura de don Ramón al costat de Pérez de Ayala, i, davant les rialles i els escarafalls de certs joves, Pérez de Ayala, que no és que fos un incondicional de Valle-Inclán, es posà fet una fúria. Valle-lnclán era magnífic explicant butllofes amb el seu parlar papissot i sincopat, que en el moment oportú es produïa amb un gall que s'esquerdava líricament, o es deprimia en una veu lúgubre de caputxí que passa gana. Valle-Inclán, amb totes les corones ducals de paper mastegat que emergien del seu somni cafre, i amb les escombres més vils i més prostibulàries, que ell, com don Quixot, estimava com a escombres de bruixes omnipotents, ha estat una figura colossal, i si en els seus escrits hi ha molt d'or autèntic, a desgrat d'un llautó que no deixa de ser forjat amb murrieria i fins amb ànima, en la seva persona de carn i ossos i en la paperina al·lucinant de la seva imaginació va existir un dels espanyols més rics de matèria fàustica. Era naturalíssim que Valle-Inclán, Baroja i Unamuno mútuament no es poguessin veure; si els haguessin deixats, s'haurien menjat el fetge l'un a l'altre; i dic que era naturalíssim perquè tots tres portaven dins un fantasma excepcional i exclusivista que no estava per competències. El que no veia jo naturalíssim, sinó grotesc, era la posició melindrosa d'uns intel.lectualets universitaris que feien córrer sobre Valle-Inclán quatre tòpics de porteria i no veien la densitat d'aquell gran llop escardalenc perfumat de desolació i de paper d'Armènia.