VALLE-INCLÁN A TRAVÉS DE...
 

GAZIEL
«Aquell Madrid tibetà (desembre 1908-juliol 1909)»

por Carme Alerm Viloca  ( T.I.V.)


    Gaziel, pseudónimo del escritor y periodista Agustí Calvet (Sant Feliu de Guíxols, 1887 - Barcelona, 1964), fue uno de los intelectuales más brillantes -y controvertidos- del liberalismo conservador catalán de la primera mitad del siglo XX. Aunque inició su carrera literaria y periodística en su lengua natal, desde 1914 -cuando se incorporó al diario barcelonés La Vanguardia, del que fue director durante varios años- hasta 1953 utilizó casi exclusivamente el castellano, lo que le valió no pocas críticas por parte de los sectores más catalanistas. Durante la dictadura de Primo de Rivera y la República, su fama como periodista llegó a Madrid, donde colaboró asiduamente en El Sol y en Ahora. Exiliado durante la guerra civil, al regresar a España en 1940 su firme hostilidad al régimen franquista, sumada a un proceso de responsabilidades políticas, le cerraron las puertas del periodismo, sumiéndolo en un doloroso «exilio interior» que habría de plasmar en Meditacions del desert (1946-1953), amarga reflexión sobre el «desierto» en que se había convertido un país abandonado a su suerte por las potencias democráticas y sin rescoldo alguno de esa burguesía culta y liberal por la que él tanto había apostado en sus artículos de preguerra. A partir de entonces, con clara voluntad reivindicativa y deseando congraciarse con quienes injustamente le habían acusado de anticatalanista, empleará sólo el catalán como lengua literaria. De la producción de esta última etapa de su vida destacan varios libros de viajes y, sobre todo, sus memorias Tots el camins duen a Roma. Història d'un destí (1893-1914), publicadas en 1958 con gran éxito de público y de crítica.
    A este libro corresponde el texto que reproducimos a continuación, que es un fragmento del capítulo XIV, titulado «Aquell Madrid tibetà (desembre 1908-juliol 1909)». Gaziel, que a la sazón era sólo un joven estudiante llamado Agustí Calvet a secas, permaneció unos meses en Madrid para completar sus estudios de Filosofía y, de paso, alimentar su espíritu inquieto, ávido de experiencias vitales. Allí tuvo ocasión de conocer a diversas celebridades de la época, como Bonilla y San Martín -su caro maestro-, Ramón y Cajal, el doctor Simarro, Unamuno, Galdós y por supuesto, a Valle-Inclán. Poco añade a lo que ya sabemos del Valle de las tertulias, por el que sintiera una mezcla de respeto y temor, comprensible en un muchacho de pocos años azorado por la extravagante personalidad de quien era ya tan admirado por sus obras como temido por su «ceceo viperino». En cualquier caso, la agudeza y la fresca espontaneidad de este testimonio -hasta ahora no recogido, creemos, entre la bibliografía valleinclaniana- le confieren un interés nada desdeñable.
    Y... por cierto, animamos a «los amigos de comprobar la relatividad de las anécdotas históricas» a identificar a ese andaluz de verbosa tartamudez, que dio pie a una de las infinitas y siempre ingeniosas boutades de nuestro incomparable don Ramón, verdadero Dalai-Lama de aquel Madrid tibetano.
*******
 

Fragmento de «Aquell Madrid tibetà (desembre 1908-juliol 1909)»

 

      A la Granja El Henar, del carrer d'Alcalà, presidia una penya  temible un altre don, per bé que aquest, abans de merèixer-lo per la seva obra, que a cap altre no s'assembla, ja se l'havia atribuït ell mateix, amb els seus fums d'hidalgo tocat de rància noblesa: don Ramón del Valle-Inclán. Tenia encara negres els cabells llargs, de poeta romàntic, i les barbasses de frare o de capità de la darrera carlinada. La seva tertúlia era mossegaire i iconoclasta, busca-raons i agressiva; i mentre la presidia amb el seu ceceo viperí, el gran don Ramón anava publicant, de tard en tard, una nova Sonata, de les quatre que componen les Memorias del Marqués de Bradomín. Jo vaig acostar-m'hi algun cop. amb molta timidesa. S'hi sentien coses enormes, però en un castellà sempre de llei, perfecte, nou de trinca, i jo temia que el meu, amb so esquerdat, de moneda falsa, fóra mal rebut i provocaria alguna facècia. Escoltava, doncs, i no deia gran cosa, perdut entre la comparseria, que era nombrosa. Un dia vingué un altre novato com jo, però que parlava força i tot engargussat, perquè a més era quec. Era un andalús molt despert i eixerit, acabat d'arribar de la seva terra, a obrir-se pas a la capital. La gosadia d'aquell novell -encara més jove que jo- m'admirava i m'infonia ardiment. "Quan ell haurà acabat -jo anava rumiant-, provaràs de dir alguna cosa que també faci efecte." I vingué que acabà; però tot seguit va alçar-se dient que tenia pressa, saludà a tothom i marxà. A penes s'havia allunyat de la nostra taula, Valle-Inclán, passant-se molt suaument la mà ossosa per les interminables barbes, digué impassiblement, però amb dues espurnes darrera els vidres de les ulleres enormes: "Éze habla en borrador". Ressonà una gran rialla entorn de la taula. Jo també reia, però ja no gosava dir res; i penso que, d'ençà d'aquella tarda, a la Granja El Henar no vaig acostar-m'hi més.
      (Els amics de comprovar la relativitat de les anècdotes històriques, la majoria de les quals són evidentment apòcrifes o han estat més arranjades que un xec falsificat, s'agradaran de saber que, molts anys després, jo mateix he sentit contar a Madrid, i per diferents persones, la mateixa dita de Valle-Inclán, però referint-la concretament al meu bon amic Melchor Fernández Almagro, que hauria estat, segons aqueixa versió, el jove andalús arribat de poc a la capital d'Espanya. Puc assegurar rodonament que no és cert, a menys que don Ramón del Valle-Inclán, com tants homes càustics esdevinguts famosos, hagués donat diverses vegades -com si fossin edicions successives, convenientment corregides- un mateix bon mot celebrat pel seu auditori d'incondicionals).
 

Agustí Calvet, «Gaziel»
 
Tots els camins duen a Roma. Història d'un destí (1893-1914). Memòries, [1958], vol. II; cit. por la edición de Edicions 62-"La Caixa", M.O.L.C., nº 69, 1981, pp. 77-78.
 
 
Volver


ÍNDICE          BIBLIOGRAFÍA          CORREO

VALLE-INCLÁN PARA ESTUDIANTES

ATENEO VIRTUAL       LA TIENDA DEL HERBOLARIO